Àngel Duran Performing Arts

– El simulacre és addictiu –

En l’era de la realitat capsularitzada, dels formats, de la nuclearització de l’espai vital, el bombardeig d’informació i d’estímuls és constant i cada cop més ràpid, més breu. Incapaços de processar tota aquesta informació (que substitueix qualsevol fet, qualsevol realitat, i que constitueix l’objecte d’un nou consumisme, d’un nou fetitxisme), se’ns estimula el desig en absència de tot plaer efectiu. Addictes d’aquesta insatisfacció polimòrfica, som autòmats somnàmbuls, éssers insectívors víctimes dels impulsos i buits de sensibilitat. La tecnologia s’ha convertit en una pròtesi, una extensió del nostre cos, a la vegada que una presó; una caverna platònica moderna. El simulacre és addictiu i més atractiu que la realitat. L’expansió i l’edició infinites del jo són l’emblema de la nova llibertat: una versió distòpica dels antics anhels d’immortalitat. Ens tanquem en el nostre capoll d’irradiacions de píxels, on morim en vida incapaços d’apagar les llums de la realitat projectada.

Aquesta proposta exposa la col·lisió entre l’impuls i la sensibilitat; la falsa llibertat i la llibertat real. Amb el pretext de presentar a l’intèrpret dins un capoll lumínic, es qüestiona la nova identitat; la singularitat de les noves cavernes platòniques; el ball de llums que constitueix la nova ceguera; els cables que constitueixen les noves cadenes.